Cau la pluja

Cau la pluja
sòrdidament a la soledat clarobscura de la mar Mediterrània,
desapareixent sense voler-ho amb les últimes gavines que amargament es dissolen entre les meves llàgrimes.

Cau la pluja
des de ma desballestada finestra feta de desig i d'ofegades il·lussions,
de somnis sens amo,
                                 de promeses complertes,
                                                                         d'amors que anan i venen amb el vent de Llevant.


Cau la pluja
i en la meua recerca de l'impossible em vaig deixar seduir per tu, preciosa meua,
embolicant-me amb el misticisme del amor qu'emanes cada nit a l'ombra d'una miserable conexió d'Internet
i que perplex puc distingir a les petjades que dos enamorats van deixar a la vora de la mar.

Cau la pluja i jo, misteriosament feliç,
em passege per les aigües mortes prop del far de Santa Pola,
a l'espera dels records que mai no es deurien haver perdut a l'amarga soledat de les arenes guardamarenques.

Encara
cau la pluja.
                     Pobra Laureta.
                                            Este matí no podrà veure amanèixer..

T'estime :)